Per què, malgrat que la majoria de partits havien arribat al compromís de facilitar el desenvolupament del projecte de la Plataforma d’Equipaments pel Futur de Sant Vicenç (residència assistida, habitatge tutelat i centre de dia) no ha estat possible ni tan sols incloure’ls dins la redacció del POUM? Per què no s’ha reservat el sòl ubicat al voltant del Centre Cívic?
Per què no s’han comprat els terrenys adjacents d’aquest entorn?
La resposta és senzilla, tot i que extremadament dura: perquè no es pot fer.
En termes urbanístics, les possibilitats d’edificar en la parcel·la que ocupa el Centre cívic estan esgotades amb el volum de la construcció actual. Sense discutir la idoneïtat de la proposta, el debat equipaments gent gran/ pista de bicicletes és un fals debat. Si no es pot edificar, les possibilitats són les que són: parc, pista esportiva, aparcament… en cap cas una residència o uns habitatges. Es podria haver debatut entre aquesta mena d’opcions, segur que sí, però no entre propostes que impliquin edificar.
Pel que fa a la segona qüestió, si es podria haver comprat el terreny que hi ha a continuació, baixant per la riera del Gorg, cal saber que perquè un ajuntament pugui comprar un terreny o un edifici valorat aproximadament en un milió d’euros, cal l’autorització expressa de la Generalitat.
Ni el preu, ni el fet que sigui un terreny urbanísticament classificat per construir habitatges unifamiliars, en comptes de destinat a equipaments, justificarien aquesta autorització. Si a més tenim en compte que l’ajuntament té en propietat altres terrenys que sí que reuneixen aquesta condició, malgrat que la seva ubicació no sigui la que es buscava, aquesta autorització de la Generalitat esdevé encara més complicada.
Tot i que ara ens sembli un fre als projectes locals, o una intromissió inacceptable, aquesta “tutela” de la Generalitat sobre les adquisicions de patrimoni dels ajuntaments, no deixa de ser una protecció i una garantia contra pràctiques fraudulentes al servei de l’especulació urbanística que tant sovintejaren en altres èpoques. I això no es pot obviar.
Ens trobem, per tant, davant d’un altre fals debat i una lliçó ben amarga per a tothom: no n’hi ha prou amb una bona idea per aconseguir un gran objectiu. A més de bona, ha de ser factible, ha de poder ser.
Seguim convençuts que és possible una altra manera de fer política, unint el poble i no dividint-lo.
